(Una aventura d’en Simó
Tort)
Les ombres són espais per agafar airei seguir contant la història quan torna la llum.
Conta'm, Musa, la història de l'home de moltes dreceres, que va caminar errant prou bé
després de molts mals assolar.
Deixau-me
que vos conti els fets que van succeir, al
mes de gener de l’any 35, a Manacor, un poble de l’illa de Mallorca. La
història me la contà el meu padrí Pep de Son Tirano. Ell ho va viure de
prop i em va dir que tot havia passat tal com m'ho
contà.
Tot va començar la nit de l’1 de gener
de l’any 35. Una terrible convulsió va fer tremolar la terra i va deixar
la ciutat sense llum. Alguna substància tòxica sortí des de les
profunditats, omplint l’aire d’una olor a fems tan forta que
no es podia alenar. La lluna penjava d’una immensitat negra, sense
estrelles. De sobte un núvol la tapà i tot es quedà negre com el carbó.
Es produí tal silenci, que pareixia que el món hagués
desaparegut. Un ca es posà a lladrar, rompent la pausa, i la realitat
tornà amb crits de desesperació i agonia. A poc a poc van anar
apareixent punts de llum d’espelmes. Moltes cases estaven cruiades
i d’altres havien caigut. Aquell vespre van morir 300.000 persones. I
els primers fils de llum de la matinada ens trobaren exhausts, bruts i
perduts. Però el que trobàrem aquell dia, després d’haver
caminat dues hores, va ésser un crui de 35 quilòmetres d’amplada que
envoltava Manacor, deixant-nos aïllats dels altres pobles. Petra,
Vilafranca, Felanitx, Son Macià… havien desaparegut. Allà on
eren no es veia més que un precipici que devia arribar al cul del món,
per la pudor que sortia.
A Porto Cristo no quedava res. El crui començava devers l’hotel dels Hams i es perdia a l’horitzó. Arran
del precipici es podien contemplar unes immenses cataractes.
A
Manacor la terra havia tornat negra i els carrers estaven plens d’una
humitat llimosa. Tot relliscava.
Una setmana després, uns núvols de tempesta, negres com la por,
arribaren al poble. Per devers sa Bassa, anaven tan baixos que, des de
la terrassa de s’Agrícola els podien tocar amb la mà. Era com
tocar butzes. Una bufada de vent els dugué cap a l’església Gran; un es
va enganxar al campanar i s’obrí deixant sortir un brou llimós, que ho
empastifà tot. La gent que era a missa sortia cridant i
vomitant d’oi que tenien. Don
Tomàs va sortir així com pogué, patinada va, patinada ve. Es va armar
una cridòria... . Un home que deia que ho havia
vist tot, va contar els fets, i mirant per amunt amb la mà al cor,
pregaren perquè no se n’obris d’altre. Els núvols sortiren de Manacor en
direcció a Porto Cristo. El batle va enviar dos municipals
cap a Can Vidal, on vivia en Simó Tort, un personatge místic, molt
conegut a la vila, per si volia donar la seva opinió de les coses que
havien succeït.
- Ja he vist de tot al llarg de les
meves vides -va dir en Simó.
- El batle ja no sap què ha de fer
-digué un dels municipals-. La gent ho passa malament. A més, els
vespres, no podem anar pels carrers. Ni la Nacional s’atreveix a sortir.
És l’infern.
En Simó quedà una estona pensatiu. Es va
allisar el pèl i digué:
- Feis el que us diré. Dividiu el poble
en barris petits i al centre de cada un hi feis un fogueró de devers quatre metres d’alçada.
- Necessitarem molta
llenya.
- No podeu perdre temps. Anau, anau. I
quan els tengueu fets avisau-me.
Els municipals dugueren la notícia al
batle, el qual va escriure un edicte per requisar totes les fusteries
del poble, també va fer arrabassar tots els arbres de na Camel·la i els
tarongers del centre, les palmeres del Colesterol i tot
es Pinar de Sa Coma, que en aquell temps era tan gros com tot Palma i
tenia els pins més alts que ningú hagi vist mai. Diuen que hi habitava
un vell barba gelada, que vivia dins una alzina i que
tenia un dragonot que escopia foc i tossia calius.
El primer pi que tallaren va xapar per
la meitat la finca de Perlas Orquídea i el brancam va fer netes les
vidrieres de la impremta Leo. Tothom es va enfadar molt amb el batle i
li digueren que començàs per l’altra part. Però ningú volia
travessar el pinar. Amb això va comparèixer un vellet més vell que la
història, anava completament nu i si no fos perquè duia els cabells fins
als peus, li haurien vist les vergonyes. Darrera ell
anava un canet que ensumava per totes parts.
- Què dimonis feis per aquí? -va demanar
el vellet.
- Tranquil home; qui ests? -va dir el
batle.
- Som en Biel Farrino -va dir aquell
vellet-, som l’amo d’aquest pinar.
- Si sou l’amo, deveu conèixer bé el
camí que la travessa -digué el batle.
- Conec tots els racons d’aquest pinar,
he vist néixer tots els arbres i sé el seu nom. Aquest que heu matat es diu Ver, -i esclatà a plorar.
- Au “venga hombre”, no ploris. Si només
era un pi.- Digué el batle, al temps que es disposava a posar-li una mà
damunt l’espatlla per consolar-lo. Cosa que no pogué fer, doncs aquell
homenet va desaparèixer com si mai hagués estat
allà.
- Què recents mil llamps ha passat?
-cridà un dels homes del poble-, hem vist ballumes?.
El batle quedà esglaiat, blanc com un
glop de llet. Les cames li feien figa.
- Begui un poc d’aigua senyor batle -va
dir un dels regidors.
- Ja està, estic bé -va dir el batle
tremolant-, hem d’anar a l’altra part del pinar.
Ningú volia anar davant, tenien por que
aquell vellet fos un bruixot. Amb això qualcú va dir:
- Mirau, el canet del
vell.
- Batualmon, m’ha fotut “es bocadillo”
-va dir un home tan gras que no es podia remenar.
- Ho sabia bé on cercar aquest canet -va
dir un altre en to irònic.
- Agafau-lo! -digué l’home
gras.
Però aquell canet corria com la flor
d’un llamp, amb les orelles estirades per enrera, per tal de tallar millor el vent. De sobte s’aturà i els digué:
- Jo som en Xopin, més conegut com en
Xopi. Som es guardià d’aquest pinar, anau cap a ca vostra si no voleu acabar com aquest “bocadillo”. -En Xopi
era un canet que no feia més d’un pam i mig d’alçada, però va obrir un
barram que hi cabien més de 50 homes un damunt l’altre. I es convertí
amb un dragonot
tan gros que va tapar el sol i molts veïnats es colgaren pensant que ja
era de nit.
- Senyor batle! -va cridar un
regidor.
Però el batle no va contestar, corria
tant que pareixia en Superman. I el perderen de vista. Quan arribaren al
poble, el trobaren amagat darrera l’altar d’es Convent, no el pogueren
fer raonar, havia perdut el seny i no feia més que
tremolar i dir desbarats.
Al cap d’una hora ja tenien batle nou.
Un home de cap brillant, sense cap pèl de beneit. Se’n tornaren cap al
Pinar de Sa Coma i quan havien passat “Es Miquel Àngel Nadal”, na Taca, una
cusseta blanca amb taques marrons els avançà a tota “pastilla” i sense aturar-se els digué:
- On anau, miserables, amb tantes serres
i destrals? No trobareu res.!
Aquella gent quedà regirada. Un altra ca
que xerrava.
- Què dimonis és això? -digué el nou
batle.
I això no va ésser tot; a la cusseta li
sortiren dues alotes tan llargues que tapaven la vista fins devers sa
Torre dels Enagistes. I prengué el vol cap al Pinar i quan el batle i la
gent que l’acompanyava feren la dobla corba i entraren
dins la recta, veren que el Pinar ja no hi era, només una costa que mai
havien vist i una dotzena de pins mustiis.
- I ara, què ha passat aquí? -va demanar
un d’aquells homes.
- No tenim temps de cercar explicacions
-va dir el batle, -deixau anar el Pinar i tallau tots aquests ametllers i
garrovers que hi ha per aquí. -I així ho feren. I varen deixar la terra
ben pelada.
L’endemà, ja era dia 15, Manacor estava
plena de caramulls de troncs i branques. Al migdia, el batle va tornar
enviar dos municipals a xerrar amb en Simó, per dir-li que ja tenien la
llenya a punt.
-Tornau cap a Manacor -els digué en
Simó-, ja vos diré coses.
Era entrada de fosca quan en Simó va
tancar les portes. Va posar una olla d’aigua al foc i hi afegí un parell
de cabeces de cascall, per poder dormir més arreu. Mentre esperava es
va fumar un cigarret de pota. Després es va beure un
tassó d’aquell brou i se’n va anar a dormir.
- UN VESPRE DE VENT I BRUSCA
-
En Jeroni vivia a Mendía, veïnat de can
Biel de s’Hort; molt prop de Son Tirano. Ja havia sopat i com feia un
vespre de vent i brusca es disposà anar a caçar un parell d’ocellons per
fer l’arròs de demà a mig dia. Es posà un “xubasquero”,
agafà la taleca, un llum de carburo i un garrot. I partí cap a la fosca
d’aquella freda nit. Quan estava davall d’un garrover, a dins sa Pleta
de Santa Ponsa, mirant si veia qualque ocell, va veure
unes bubotes ferestes, que li feren amollar el llum del regiró. I partí
cap a Can Vidal, que estava prop i coneixia l’amo, per demanar-li
auxili; es girà darrera i va veure uns ulls vermells que es
movien per la camada.
- Simó, Simó!!!
En Simó es despertà mig
adormissat.
- Déu!, què ha estat això? -es va demanar a ell mateix quedant assegut al
llit.
- Simó, Simó!! -repetí la veu distorsionada d’una persona aterrida. I al mateix temps picava amb els punys
a la porta.
En Simó pegà bot del llit. Els cops
resplendien dins la foscor i amb un segon s’encengueren tres llums d’oli, i demanà:
- Qui és?
- Simó!!!, som en Jeroni de Mendía, obri
per favor -digué amb veu nerviosa.
En Simó obrí la porta i una brusca prima
i freda com el gel entrà pel portal fent-lo tremolar; el llum d’oli ballava com a boig, com si no sapigués cap a on fer llum.
- Jeroni, què ha
passat?
- Simó, no creuràs el que he
vist.
- Entra, m’ho contaràs vora el
foc.
A la xemeneia hi havia un tronc
d’ametller mig menjat pel caliu. En Simó el remenà un poc, hi afegí un
manat de branques primes i amb la trompa bufà fins que les flames
començaren a ballar. Després agafà una botella de mescladet
que tenia damunt el pinte de la xemeneia.
- Jas, beu una copeta.
- Gràcies. El que he vist no és d’aquest
món.
- El Mal és antic, Jeroni, no és d’un
altre món, viu aquí des que el món és món.
- Quin regiró me n’he duit. Estaven
damunt un garrover; quan he alçat el llum i he vist allò... pareixien
homes però no ho eren. He partit a córrer i quan m’he girat darrera per
veure el que era... Eren tres animalots, dos més petits,
però el gros tenia unes banyes més grosses que les del meu xot vell, uns
ulls que pareixien calius i un barram pitjor que el d’un ca rabiós; les
cames eren de boc i on trepitjava feia foc. I a més fa
uns trons que pareix la fi del món.
- No són trons -va dir en Simó-, té fam.
No hi vagis de bromes, al llarg dels segles he sentit tronar moltes
vegades les butzes d’aquest Dimoni, i el que ve darrera els trons
escarrufa al més pintat. Ja ens podem preparar. Hi haurà carn a
voler.
- Segles, quants anys tens
tu?.
- Molts, Jeroni, tants com el temps abans de ser temps.
- I sempre has tingut el mateix aspecte. Per ventura no has envellit?
-
En cada vida que m'ha tocat viure he anat canviant en totes les formes,
animades i inanimadas que
existeixen i en les que ja no són adequades. Depèn de la civilització
dominant i de les seves creences. - I podràs donar-li caça a aquest
Dimoni?
- El meu padrí em va contar una història, que deia que la hi havia
contat el seu padrí, que li havia dit que la hi havia contat el seu
padrí... i així, moltes vegades em vaig dormir sense haver sentit la
dita història. Fins i tot hi havia una història d’un dels meus
avantpassats que havia mort, per tal d’anomenar totes les generacions;
per tal cosa, un dia em vaig beure 200 cafès, o més, vaig perdre el
compte, per poder escoltar la història, ja que el meu padrí,
quan duia devers 635 padrins enrera, va decidir, per avorriment,
contar-me-la. -En Simó va pegar un glop de mescladet i es va torcar els
morros amb el puny de la camisa-. Em va contar que hi ha un
home sant, que cada vegada que el Mal surt...
- El Dimoni?
- Si, el Dimoni, en Toni Mariol·lo,
l’home del sac... tots són la mateixa cosa. Doncs bé, cada vegada que el
Dimoni surt a menjar, aquest home sant lluita amb ell. L’ha vençut
moltes vegades, però mai l’ha destruït per complet. El
Dimoni és immortal i sempre troba una manera per tornar. Mai he pogut
conèixer aquest home sant, però fa poc... he sabut que en aquesta vida,
ell també hi és; viu a la torre del castell de Son
Forteza i nom Toni.
- Doncs, no hauries d’anar a xerrar amb
ell? -digué en Jeroni al temps que un cop sec va sonar a la porta fent-li pegar un bot de la cadira.
- Qui és? -va demanar en
Simó.
- Som un amic -contestà una veu
escardada.
En Simó va obrir la porta i no va veure
ningú. Va guaitar i no va veure ningú.
- Qui és? -va cridar.
- No som sord -va dir la veu escardada
just a l’orella esquerra d’en Simó.
- Déu, què és això? -exclamà en Simó que
bé mirava i no veia res.
- Som en Toni de Viana -va dir la veu,
mentre un fum fi deixava veure una forma semblant a un frare amb una
cara tan xupada que, més que un home, pareixia la mort.- No em volies
conèixer?.
- Ja ho crec que et volia conèixer -va
dir en Simó-, més valdria que hagués estat amb unes altres condicions, però, si es per ajudar la pobra gent, també és bona hora.
- Ara és a Son Tirano -va dir tot seriós
en Toni.
- En Jeroni, un amic meu, els ha vists
fa un moment.
- Bon vespre, senyor -va dir en Jeroni
allargant la mà.
- Bon vespre sigui per nosaltres -digué
en Toni, mentre estrenyia la mà d’en Jeroni.
- Com has sabut que eren a Son Tirano?
-va demanar en Simó.
- Tenc visions del Mal, quan aquest
entra al nostre redol -contestà en Toni-. Fa dos dies va passar un desastre a es Caparó.
- Sí, ho he sabut -va dir en Simó-,
seguint la pista que fa dos mesos vaig començar i el que m’ha dit avui vespre en Jeroni, estic segur que sé qui és.
- En Bernat Gatova -va afirmar en
Toni.
- Ell mateix.
- L’he vetlat molts d’anys -digué en
Toni-, es creu molt viu, el Dimoni, i sempre fa el jaç prop d’aquells que li poden fer mal, per tal de despistar.
- La setmana passada vaig anar a l’arxiu
de Son Tiranet -digué en Simó-, per consultar uns pergamins molt antics.
I resulta que cada 7.000 mil anys fa exactament el mateix procés. Neix,
creix, fa creure que està malalt. Molts l’han vist
actuar; simula que no pot caminar i amb un esforç inhumà dóna petites
passes com si fos un moribund, fins i tot, a vegades, es tira al terra
fins que qualcú l’ajuda. Una dona que diu que la seva
germana el va acompanyar fins a ca seva, no ha tornat a saber-ne res, i
així sis més. Tot això m’ha duit fins a can Bernat Gatova de Santa
Ponsa.
- I els altres dos dimonis que vaig
veure? -va demanar en Jeroni.
- Joves aprenents.
- Anem cap a Son Tirano -digué en
Toni.
- Peró... -digué en Jeroni-, no agafau
cap tipus d’armes?.
- Les armes per lluitar contra aquests
éssers les duc a dins meu.- Va contestar en Toni.
- Així es lluita contra el Mal -va
confirmar en Simó. I partiren cap a Son Tirano, caminant pel rostoll de
Son Tiranet, per tal d’arribar més aviat. Amb cinc minuts ja estaven a
la carrera de la possessió i es quedaren, per un
instant, aturats, escoltant. Un crit agonitzant, que va fer posar la
pell de gallina a en Jeroni, va sortir de l’interior de les cases, i el
feren recular fins a la paret d’un jardinet, on abans els
nins hi guardaven les dents de llet per anar-les a cercar amb un paner
foradat quan fossin vellets.
- No et moguis d’aquí -digué en Simó a
en Jeroni, al temps que aixecava el vol com un esperit.
- Redéu!!! -va exclamar en
Jeroni.
En Toni, com la flor d’un llamp, només
va deixar una estel de boira allà on era.
- Senyor, això és bruixeria -va dir, per
ell mateix en Jeroni-. On dimonis m’he ficat?.
En Simó va entrar per la finestra del
sòtil i va davallar els escalons que duien a l’aiguavés de davant. Obrí
la porta i se’n va anar cap al rebost, que estava davall l’escala del
sòtil. De sobte una dona va sortir aterrida cap a
l’entrada i una llengua vermella com sa lang i més llarga que una
llendera l’envoltà per la cintura i l’estampà contra el solràs
deixant-la caure al trespol. Ella s’arrossegava, amb els ossos
romputs, desesperada per arribar a la porta, però aquell dimoniot
l’agafà per un turmell i de l’estirada la va fer pegar al bastiment del
portal de la cuina. Era com veure un moix jugant amb un
ratolí. En Simó mirava pel portelló de la porta del rebost, ara només
sentien el renou d’ossos rosegats. Va sortir sense fer renou i va
guaitar a s’aiguavés de darrera, al mateix temps en Toni
travesava la paret que duia al corral de les figueres de moro. Amb un
segon estaren al portal de la cuina.
- Que ests tu Bernat? -va cridar en
Toni.
Aquell dimoniot es va girar, sorprès per
aquell crit. Per les quixeres li penjava una cama, que devia ser de
l’amo de la casa i per la barra li regalimaven rius de sang mentre amb
una mà aguantava la madona, que ja no es movia; i els altres
dos dimonions s’acabaven de menjar tres infants.
- Toniet -va riure el Dimoni-. Toniet,
ja tornes a venir a emprenyar?.
- No ha vengut sol -va cridà en
Simó.
- Redéu Simonet, tu
també!!!
- No podràs... -En Simó va quedar amb la
paraula a la boca. Els dimonis sortiren, fent fumet, per la xemeneia.
En Simó va obrir les portes i va sortir
a la carrera.
- Jeroni!!!, on ets?
- Aquí!!! -va contestar una veu plorosa,
que venia de darrera la soca d’un pi que hi havia prop.
- Has vist cap on
anaven?
- Només he vist espires i el cos
d’aquesta dona que ha caigut mig escorxat-. En Jeroni es posà a vomitar i quasi s’ofegà.
- No hi ha res a fer de moment -va dir
en Toni-, ara ja sap que sabem qui és.
- Jeroni -digué en Simó-, parteix
escapat cap a la vila, desperta al batle i digues-li que a cada fogueró
hi posin casetes fetes amb branques, i que també facin homes de palla,
perquè el Dimoni es pensi que son sacrificis per ell. I
que pensin a posar-hi llangonisses, botifarrons i panxeta; l’olor el
farà venir. Au venga, no perdis temps, parteix, parteix.
En Jeroni, cametes em valguin, partí cap
a la vila. En Toni i en Simó, partiren cap a Santa Ponsa. Varen obrir
les barreres de la camada i s’atracaren vora vora paret. Just al cornaló
del corral de les figueres de moro hi havia una caseta
de ca; s’aturaren un moment per guaitar i els va sortir un barram amb
cames que com més lladrava més gros tornava; però en Toni va fer un
moviment amb les mans i aquell barramot va tornar confitura
de prunes escampada per la carrera.
- Escolta -digué en Simó-, no senten
res.
- No hi és.
En Simó alçà una mà apuntant cap al
portal de les cases i tot va prendre foc, i partiren cap a Tortova, però no trobaren cap indici que els pogués du cap a ell.
- No deies que podies sentir el Mal on
era? No sents res ara?.
- No Simó, ell sap que el cercam i pot
desaparèixer totalment; fins i tot estant darrera nosaltres.
El sol guaitava quan en Simó i en Toni
arribaven a Manacor. Hi havia una gentada que feia feina a
esclatabufetes, fent barraquetes de branques i troncs; els dirigia un
tal Pedro, que deia que era arquitecte de casetes per caçar a beurada,
i de tan bé que les feia li posaren de malnom Barraquetes.
En Pedro Barraquetes
tenia quatre filles, que eren les dones mes bones del poble, i a molts
els queien les baves quan les veien passar. En Simó ho sabia i li va dir
que les
necessitava per fer creure al Dimoni que les hi donaven per poder criar
més dimonions.
- Te les deix, però, pensa que les estim
més que la meva vida. Jura’m que no patiran.
- Sofrir, sofriran Pedro, però no les
tocarà ni les farà cap rapinyada.
Ja eren les set de l’horabaixa quan
havien acabat de fer tots els foguerons.
- Escoltau -va dir en Toni-, ara vull
que tothom es tanqui a dins ca seva. No vull que guaiteu per les
finestres, no vull sentir una mosca, ho enteneu? -Tothom va partir amb
el ventre regirat, i en Simó, en Toni i les quatre filles d’en
Pedro quedaren al centre del poble, envoltats de foguerons.
- Ara
vos heu de llevar tota la roba i heu de ballar per ell; nosaltres
esperarem amagats, no passeu ànsia, no vos passarà res -va dir en Simó
mentre en Toni baixava el cap remugant paraules antigues.
Desprès, aquelles quatre bergantelles, nues com la mare les va dur al
món, es posaren a ballar com si anassin gates. En Simó aixecà es vol
fins que quasi no el veien, va estirar les mans per avall i
dels seus dits sortiren llamps i xispes que s’escamparen per tots els
foguerons. Manacor pareixia l’infern, il·luminat per les flames del foc,
i el fum va tapar el cel. No sentien ni una mosca. Però
un bramul, que va fer tremolar la terra es va sentir des d’enfora.
- Es ell -va dir en
Simó.
- Sí, es ell -contestà en Toni, i un
altre bramul, ferest com la fosca, va sonar més fort.
-Damunt l’ermita -digué en
Simó.
Aquell dimoniot ensumava els
botifarrons, les llangonisses, la panxeta i el perfum d’aquelles quatre
nimfes que ballaven per ell enmig del foc. El Dimoni arrufà el nas i es
llepà els morros, deixant caure una pluja de
baves.
- Mira’l -va dir en
Simó.
El Dimoni va fer un moviment amb el cap
i els dos dimonions partiren escapats cap a Manacor. Ell va pegar un bot
i va caure de peus a la plaça del Mercat; més de tres finques varen
caure amb el terratrèmol que feren les potes; era tan alt
com el campanar, ja que podia canviar de mida quan volia; es girà cap al
palau del Rei, on hi havia les ballarines i amb una passa ja hi va ser.
Sentia l’oloreta de xulla i es llepava els morros,
mentre mirava per tot arreu, fins que va afinar aquelles casetes i
aquells homes que es cremaven. Va obrir el barram i va pegar bocinades
per tots els foguerons que va arribar. Quasi es va ofegar.
Tossia i escopia calius i cendra, flastomant espires de foc, estava més
cremat que un misto. Es va girar cap a les dones però, ja no hi eren.
- S’ha acabat!!!
Aquell
crit, que venia de per damunt el fum, va fer que el Dimoni alçès el cap i
quan va veure en Simó i en Toni que queien del cel, va obrir el barram
tant com va poder i se’ls va enviar sencers. Allò sí
que era l’infern. Dins l’estómac hi havia milers d’ànimes nedant dins un
brou negre i espès com es vernís. En Toni es va posar a remugar mentre
en Simó treia llamps pels dits i entre tots dos feren
un forat a la panxota d’aquell dimoniot. Totes les ànimes sortiren amb
en Toni i en Simó. El Dimoni va caure a dins un fogueró fent potadetes i
escampant caliu per tot el poble, però les ànimes li
agafaren les mans, les cames i les banyes.
- Amollau-me!. Marxeu-vos! –Va cridar el dimoniot.-Maleïts éssers inferiors. Jo puc reduir el vostre món a
cendres. Jo sóc l'origen dels vostres malsons. Sóc el vostre Déu!
Mentres, en Simó li tirava llamps i en Toni paraules antigues, fins que en el centre del fogueró es va
obrir un foradot que va xuclar el Dimoni i els seus dimonions.
- Tornaré!!! -va cridar el dimoniot-. Tornaré i tots sofrireu un calvari etern!!!
L’endemà quan va sortir el sol, el crui
havia desaparegut i els pobles destruïts tornaren a estar al seu lloc. I
férem una festa per celebrar la victòria contra el Mal. De llavors
ençà, se celebra cada any, i es fan foguerons i cantam
cançons i menjam botifarrons.
I ja ho crec que va tornar: al cap d’uns
mesos esclatà la Guerra civil. I les forces del Mal tornaren. I la gent va tornar a sofrir. Però això... és una altra història.
Tot això és ben cert i el qui no ho cregui que vagi als arxius de l’Ajuntament i ho trobarà tot tal com vos ho he contat.
